Autoria de: EL HUFFINGTON POST.
Barcelona
és segurament una de les poques ciutats grandetes que celebra les
festes majors amb tots els ets i uts (ja sigui la de la Mercè, a final
de setembre, ja sigui la de Santa Eulàlia, a mitjans de febrer o les
dels barris). No em refereixo a tenir un o dos dies de festa per
anar-se'n de cap de setmana, sinó al fet que siguin festives. Que
universalitzin tradicions. Que arrelin l'alegria, que és un fenomen
universal, en una expressió local, tradicional: el refilar de la gralla
com a encarnació de tota la música.
La Festa Major comença amb un
cartell i un pregó, i aquests dos fets solen posar ja de manifest una de
les característiques peculiars de la població aborigen, procedeixi d'on
procedeixi: les empedreïdes ganes de parlar, d'opinar. Hi ha qui diu
que Barcelona no és un lloc sinó una classe social,
potser sí; també és un estat d'ànim. No sé si hi ha molts més llocs on
un simple cartell pugui despertar passions tan fermes a favor o en
contra.
Hi ha polèmiques sostingudes: la Sagrada Família, que té
força perspectives de futur. De tant en tant, a més, hi ha autèntics
festins, per exemple, les múltiples reformes de la plaça Lesseps.
L'última consensuada (i discutida) amb el veïnat abans de començar-la;
discutida mentre es realitzava; discutida ara, quan encara no és acabada
del tot.
Però anem al cas. Durant la Festa Major, els vespres són
il.luminats pels correfocs i les corredisses dels infants, per l'olor
de pólvora. Els dies també són plens d'activitats que creen teixit
social. De gegantes i gegants que aglutinen balls, de caps grossos
entremaliats que convoquen rialles. Tan familiars com la Moños, com el
senyor Esteve, com l'Ocaña. També hi abunden les rotllanes de les
sardanes. Per què avergonyir-nos-en? Per quina raó ens hem d'embadalir
davant els enèrgics i vitaminats cops de peu de les danses escoceses
però no davant dels mesuradíssims passos de la sardana? Deixa-t'hi
portar pel cant agut de la tenora.
D'altres matins són curulls de
l'esforç de castellers --i des de ja fa temps, de castelleres-- en un
intent, molts cops reeixit, de tocar el cel, d'assolir més alçària que
cases i institucions. Un monument d'Antoni Llena ho celebra a la plaça
de sant Miquel, prop d'un dels edificis (segurament il.legal: si no ho
és, ho hauria de ser) del mateix Ajuntament. Des que es va erigir, què
dic, des de molt abans!, el barcelonisme va tenir un nou motiu de
satisfacció i de manifestació abrandada en contra o a favor. A mi,
m'encanta, el trobo un monument gràcil i fi, fins i tot m'agrada la
comparació que algú per riure-se'n va fer amb el filferro que subjecta
el tap de suro a l'ampolla de cava.
Perquè la discussió no baixi
de nivell, ara el monument que està a disposició de l'opinió barcelonina
és l'obelisc de Frederic Amat erigit (bé, aplanat i soterrat) en honor
de Salvador Espriu, als Jardinets de Gràcia; és com el negatiu del
monument que hi ha enmig de la plaça, el popular Llapis. També m'agrada.
Només em preocupa que no sé on han anat a raure el parell de
majestuoses i serenes dones --segurament noucentistes-- que seien abans
al bell mig del prat del parterre i que ara s'han volatilitzat. Saber
que el franquisme les va retirar perquè li semblaven una incitació al
lesbianisme és motiu suficient per demanar a crits que tinguin un lloc
d'honor a la ciutat. (Com envejo, a més, la imaginació sexual desfermada
i a flor de pell de la censura.)
Mentrestant, continuarem
discutint si ens agraden més les rajoles antigues del passeig de Gràcia o
les noves; què s'hauria de fer amb la plaça de les Glòries; si ens
agrada el logo de Rodalia (o el color del logo); quins arbres són
millors per substituir els que es moren; quants models de fanal calen
per il.luminar carrerons i passatges; per on ha de passar el tramvia... I
ho discutim o no, continuarem sense entendre per què, prop del mar, on
el vent bufa sovint, s'entesten -desmentint la diversitat de Barcelona- a
posar les mateixes papereres tan bufones de tot arreu en comptes d'unes
que tinguin tapa.
Que ningú es pensi que la festa major és un
rastellera d'actes tradicionals tirant a antic i prou. La Barcelona del
(bon) disseny i la creació hi conviu sense problemes. Aquest any, les
escoles d'arquitectura i de disseny han organitzat en una sèrie d'espais
públics una festa de la llum a base d'estructures barates i efímeres.
Eren senzilles i emotives, fascinants. Línies de llum que, per exemple,
al carrer dels Traginers o a la plaça del 8 de març, resseguien panys de
muralla i vestien d'una aura de bellesa inaudita els arbres. O amb
xarxa i llum, la creació d'un arbre al museu Frederic Marès. Finestres
de llum ben càlida amb música inclosa al Pati Llimona. Una lluna enorme i
una mica comedianta a la casa de l'Ardiaca.
Al pati de la casa Padellàs hi havia, de totes les que vaig veure, la més eulalienca. Es deia Les llàgrimes de santa Eulàlia
i, en efecte, tretze llàgrimes (pels anys que va viure la noia; pel
nombre d'horribles martiris que va patir), penjaven enginyosament, fent
angle i a diferent altura a l'entrada del museu; fetes de gel emmotllat
(el negoci de les pilotes de bàsquet ho va agrair), tenien dins un
enginyós llum que les convertia, a més, en unes portentoses llunes
gèlides plenes de cràters i matisos; les gotes anaven caient amb un
ritme lentament harmònic a uns platerets metàl.lics, pura música de les
esferes.
Qui diu que no és possible modernitzar la tradició o fer
tradicional la innovació? No pas la gent a qui exalta el vell i enamora
el nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada