Article de Francesc-Marc Álvaro publicat originàriament en el seu bloc 'Diari de la desconnexió'.
26.07.2014
Per a entendre l'abast de la confessió de Jordi Pujol sobre
els diners no declarats de la seva família en bancs d'Andorra, cal saber
com ha actuat el fundador de CDC davant els seus fills i la seva
esposa, Marta Ferrusola. Ofereixo el capítol 4 del meu llibre 'Ara sí
que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors' (Edicions 62,
2003), en què explico detalladament les claus de la complexa relació de
Jordi Pujol amb els seus fills, i com això ha afectat la seva carrera
política i la seva circumstància privada. Hi parlo especialment del seu
primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, i del seu únic fill dedicat a la
política, Oriol Pujol Ferrusola, que fa poc que ha plegat de secretari
general de CDC, arran del cas de les ITV.
«Jordi Pujol no té amics. Ho afirmen diversos convergents que el coneixen des de l’etapa de les catacumbes.
Pujol té una gran família. Set fills i catorze néts, a desembre
de 2002. Els seus fills es refereixen a ell com 'el President'. Pujol
també té mala consciència respecte de la família. El dia que va morir el
seu pare, Florenci Pujol, el líder va confessar a algun dels seus homes
de confiança que no estava gaire orgullós del seu paper com a fill.
Oriol, un dels fills del patriarca, ho pintava així, el 20 de
març de 1997, al suplement 'Vang' de 'La Vanguardia': 'La seva dedicació
a la política ha fet que hagi estat poc pare quantitativament parlant,
però d’un alt nivell qualitatiu. Tots els germans el veiem més com a
president que com a pare'.
Amb això ja estaria tot dit. Si no fos que.
Si no fos que Pujol té un fill dedicat a la política. I un altre fill
que, sense dedicar-s’hi oficialment, n’ha fet i en fa molta, i també fa
molts negocis no sempre lluny de l’activitat pública. I un altre fill
que ha parlat públicament de negocis i política. I una esposa que és
primera dama - en exercici - de Catalunya i, a més, milita a CDC de
manera entusiasta i té i expressa opinions polítiques que no sempre són
coincidents amb el discurs oficial del seu marit.
Pujol no s’entendria sense la seva família.
Després de la impugnació general dels tradicionals valors
burgesos que va produir-se en les societats occidentals durant els anys
seixanta, la família no va tornar a ser moda fins els anys noranta, amb
el tombant de segle, el canvi de models socials i les noves
inseguretats. Amb aquest retornat prestigi d’un vell concepte, l’últim
Govern de Pujol va posar en circulació, a finals de 2002, una campanya
de suport a la família amb el següent eslògan: 'La família, el millor
equip de la teva vida'. Sembla clar que el líder nacionalista podria
subscriure personalment aquest lema propagandístic. I els seus fills?
Deixem que sigui algun membre menys conegut de la família Pujol-
Ferrusola qui parli. Són paraules recollides l’estiu de 2002. Els fills
de Pujol no acostumen a parlar gaire amb periodistes. El seu pare els ha
inculcat, des de fa anys, la idea que treure el cap als mitjans pot
generar problemes. Jordi Pujol Ferrusola, el primogènit, va rebre una
gran esbroncada una vegada que, fa anys, va parlar amb un periodista. El
seu pare li va remarcar: 'Escolta, no posis, mai més, coses en boca
meva'. No ho va oblidar.
Josep Pujol Ferrusola (nascut el 1963), tercer fill del
president, dedicat als negocis – va estudiar Empresarials a Esade i a la
Universitat de Nova York - i sense vel·leïtats polítiques, tot i tenir
carnet de CDC, és rotund: 'Nosaltres hem estat molt a la intempèrie'.
El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix la intempèrie així: 'A cel descobert, sense sostre ni recer'.
Precisament, Josep Pujol és, entre d’altres coses, membre del
patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana. És un home que parla amb
rapidesa, amb un punt d’agitació interna. És aficionat a les motos
d’aigua. Transmet una vivacitat felina, una pressa estructural, un punt
arriscat, com de jugador de pòquer que va per feina. 'Hem tingut un pare
– segueix Josep Pujol - que ha gestionat la seva vida com ha volgut,
amb la gran sort que el seu pare, el nostre avi, el Florenci, va
deixar-se dirigir pel seu fill. I amb la gran sort que la nostra mare
s’ha abocat en ell sempre, com va fer-ho l’avi. La nostra vida, la de
tots nosaltres, ha estat supeditada a ell. Ho dic sense drames. Hem
estat a la intempèrie. Encara que ell ens porta al cor, hem estat
bastant sols, per allò bo com per allò dolent. Ell tenia i té massa
feina. D’altra banda, ser fill del Pujol significa que, sense que tu
facis res, hi ha molta gent que, d’entrada, t’estima gratuïtament i
també hi ha molta gent que t’odia a mort. Jo vaig viure a Madrid i allí
tot m’era més còmode. Aquí, a Catalunya, la gent sempre espera coses
quan parla amb mi. Per això he marxat a Madrid, a Portugal, a Amèrica
Llatina a fer negocis, per evitar situacions rares. Si tot va bé, faré
més negocis quan el pare ja no estigui en primera línia. Curiosament, a
Catalunya, el poder no es veu gaire, però es nota si hi tens alguna
relació. El fet és, repeteixo, que aquí els fills del Pujol estem a la
intempèrie, desprotegits davant dels adversaris polítics, dels
periodistes, dels empresaris i de gent del propi entorn, com ex alts
càrrecs de la Generalitat i similars'.
Aquesta situació de la família Pujol 's’agreuja en el moment que ell
anuncia que marxa, quan Pujol diu que es jubila com a president',
segons Oriol Pujol Ferrusola (nascut el 1966), cinquè fill del líder
nacionalista. Oriol Pujol està plenament dedicat a la política (en
cercles convergents l’anomenen 'el príncep', 'el missatger' i 'el fill
de l’amo'), com a secretari general de la conselleria de Treball,
Indústria, Comerç i Turisme i com a responsable d’Acció Sectorial de
CDC. També actua com a líder natural del grup d’alts càrrecs de
l’administració i del partit que, entrats en la trentena, pugnen per
obtenir, des d’un particular neopujolisme, l’ hegemonia sota la túnica
d’Artur Mas. La premsa els va anomenar durant un temps 'talibans'
[estudiants integristes de les escoles de l’Alcorà a l’Afganistan], en
referència al seus plantejaments ideològics presumptament radicals. Ells
mateixos es van qualificar, en algunes reunions, com 'el pinyol', en
al·lusió a la seva voluntat d’estar en el centre de la nova trama
política del món convergent. Oriol Pujol, tot i ser fill del líder de
CiU, és – per filiació generacional – nét polític del patriarca
fundador.
'Quan Pujol diu que l’hereu és el Mas – qui parla ara és Josep
Pujol – ell mateix també es posa a la intempèrie i, llavors, cauen més
cops. Els ressentits també fan la seva'. La percepció de la família és,
des de 1999, de setge final a la fortalesa defensada durant molts anys,
fins i tot en els pitjors moments. Per exemple, el 1984, amb el cas
Banca Catalana, quan tots van fer pinya contra l’intent de processar
Pujol.
Diverses personalitats del món convergent, entre les quals hi ha alguns ex consellers de la Generalitat, han anat confegint una teoria sobre la relació paterno-filial dels Pujol-Ferrusola. El resum de les versions recollides és el següent: Pujol deixa fer als seus fills, especialment al primogènit Jordi, perquè té mala consciència per no haver-se pogut dedicar a la família en el passat, quan els nois eren petits. Un ex alt càrrec de Palau afirma que es podria fer 'una teoria psicoanalítica amb aquest material'. La relació del líder amb els seus vindria marcada, a dir d’aquest baró convergent que coneix bé les hores altes i baixes del president, pel fet que 'Pujol va dilapidar, mentre tirava endavant les seves iniciatives en favor del país, els diners de l’avi Florenci i, alhora, no va pensar a fer diners per als fills, enderiat com estava a reconstruir Catalunya. Els fills creuen que Pujol els va fer una mala passada a tots plegats, a l’avi i a ells mateixos i, llavors, reclamen el dret a fer diners pel seu compte, i com més millor. En aquesta argumentació troben una aliada formidable en la mare, la Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i toleri les activitats dels fills. El missatge que Marta Ferrusola i els seus fills – els grans, principalment – donen a entendre a Pujol és que, en certa manera, ell ja no té dret a dir res ni a queixar-se, a causa de la dimissió del paper que li tocava al seu dia com a pare-proveïdor'. Marta Ferrusola és una dona activa i forta, que va blindar-se molt quan el seu marit va ser a la presó, durant els anys difícils de la dictadura. 'És una dona poc reflexiva – apunta una font que coneix l’esposa del patriarca des de fa anys -, actua moltes vegades a cop calent'. El 20 de febrer de 2001, Marta Ferrusola va fer unes declaracions en públic sobre la nova immigració que convidaven a ser considerades en un sentit força polèmic. Al cap d’uns dies, l’aparició del llibre d’Enric Vila 'Què pensa Heribert Barrera' (Barcelona: Dèria Editors, 2001), on l’ex president del Parlament i ex líder d’ERC feia consideracions que podien ser utilitzades en un sentit xenòfob, va generar una gran controvèrsia, a la qual no fou estranya ni la incontinència del veterà polític ni certa distorsió mediàtica interessada. Les paraules de Barrera van fer recuperar i retornar a les pàgines dels diaris les declaracions anteriors de Ferrusola i, aleshores, l’esposa del president es va veure obligada a fer puntualitzacions, no vinculados a mis declaraciones, hayan contribuido a crear un clima que ha facilitado que mi nota [la que va escriure inicialment, per matisar els titulars que havien recollit les seves frases, i va distribuir mitjançant les agències de premsa] se dejara a un lado. Lo que ha sucedido es que mi imagen y pensamiento se han asociado a la intolerancia y a la xenofobia. Me ha disgustado mucho que se me atribuya una imagen que no se corresponde con la que yo – y la gente que me conoce – tengo de mí, ni con mi trayectoria personal'. ('La Vanguardia', 7 de març de 2001).
En el cercle més reduït de l’esposa del president té una gran
influència el metge psiquiatre Joan de Dou, numerari de l’Opus Dei.
Entre aquesta important organització religiosa i Pujol les relacions
sempre han estat fredes, però això no ha impedit que, en determinats
moments de tràngol o de dificultats personals d’algun fill, la família
hagi demanar ajut i mediació a aquest home, un dels representats més
destacats de l’ala més oberta i catalanista d’aquesta prelatura
personal. Marta Ferrusola va ser present a la cerimònia de canonització
d’Escrivá de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei, a Roma, el 6 d’octubre
de 2002. Un altre amic de la família és el jesuïta i educador Enric
Puig i Jofra, que va ser director general de Joventut de la Generalitat
entre 1980 i 1989 i després va ser secretari general i canceller de
l’arquebisbat de Barcelona, de novembre de 1995 a maig de 2000. A finals
de 2002, havia retornat a la seva feina inicial com a director general
de l’Escola Tècnica Professional del Clot.
'La mare – diu un militant destacat de CDC que va tenir càrrecs
importants – és la protectora oficial de la família, sempre ho ha estat,
des que el pare va ser a la presó; avui segueix sent el cap pensant del
clan i la millor organitzadora'. Josep Pujol reforça la tesi que Marta
Ferrusola ha estat la gran líder interna de la família, el contrapès
davant l’absència del pare: 'Tots som profundament nacionalistes, per la
via materna. La versió del Pujol en estat pur és la Ferrusola i
nosaltres hem estat educats per ella, que també ens ha influït en
l’afició a l’esport'. També abona l’argument que Pujol, tot hi haver-se
dedicat una etapa de la seva vida a la banca, no és un personatge mogut
principalment per les qüestions materials: 'Ell no té cap amor a la
pesseta. Ens ha transmès una cultura espartana. No va programar que
tindria set fills, no va planificar el futur. La seva actitud era que
els diners havien de servir per fer coses per al país, no per comprar
béns. La casa de Queralbs, per a l’estiu, era del pare de la nostra mare
i el domicili de la ronda del General Mitre, on encara viuen els
nostres pares, són dos pisos ajuntats i afectats per aluminosi'.
De tots els fills, el Josep és el que el líder més admira,
secretament, a dir d’un veterà i important correligionari del dirigent
de CiU 'perquè és com ell, sembla que fa bé les coses, però, en aquest
cas, ho aplica als negocis i no a la política o a Catalunya. De fet,
aquest fill és com Pujol hagués volgut ser: el Josep és brillant en la
conversa, més 'charmant', més hàbil, més seductor i divertit amb les
senyores, amb més sentit de l’humor, amb més capacitat per gaudir de les
coses'. En una reunió del patronat de la Fundació Enciclopèdia
Catalana, on es va presentar un projecte de nova revista de divulgació
històrica que havia d’editar la casa, Josep Pujol, desimbolt i bromista,
no es va estar de suggerir altres productes. 'Tot això està molt bé –
va notar -, però a veure si fem el 'Playboy' en català o qualsevol
revista de ties despullades també en català, que bé ens hem de
normalitzar del tot'. Eren uns comentaris no gaire habituals en aquella
taula. En aquest sentit, hi ha qui diu que Josep Pujol 's’exhibeix massa
per on passa'. Al patronat d’aquesta fundació, presidit per Raimon
Carrasco Azemar – fill del dirigent d’UDC, Manuel Carrasco i Formiguera,
afusellat pels franquistes – hi ha també, entre d’altres prohoms,
l’antic president blaugrana Agustí Montal, l’economista i historiador
Francesc Cabana – cunyat de Pujol -, i l’advocat Josep Mª Vilaseca.
El tercer dels grans compara la seva experiència de ser fill de
Pujol - tenia disset anys quan el seu pare va ser investit per primer
cop president – amb la del fill de Josep-Lluís Núñez, l’ex president del
F.C. Barcelona, conegut seu i de la mateixa edat. Josep Pujol confessa
ser 'el més pijo de tots els fills', tot i que, quan era jove, tenia
l’habitació decorada amb una foto del Che i una bandera estelada, i va
ser alumne de català del candidat d’ERC a la presidència de la
Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira. Josep Pujol està casat amb Laura
Vilà Sagnier (dels Vilà i Marquès, els fundadors de la SAFA, la famosa
empresa productora de fibres artificials, entre les quals el nylon i,
després, el fil de poliester conegut sota la marca 'Tergal').
A finals de 2002, la Sindicatura de Comptes, òrgan autonòmic
controlador dels pressupostos de les administracions públiques
equivalent al Tribunal de Cuentas, no havia lliurat encara, entre
d’altres, un informe que el Parlament de Catalunya li havia encarregat
per unanimitat el mes de juny anterior, sobre les contractacions del
Govern de la Generalitat i alguns ajuntaments amb l’empresa Europraxis,
vinculada a Josep Pujol. L’extremat grau de paràlisi institucional de la
Sindicatura de Comptes, deguda a l’actuació anòmala del síndic major,
Marià Nicolàs (nomenat per la Cambra només amb els vots de CiU),
mantenia el retard sobre l’elaboració d’aquest estudi i d’altres, com un
de relatiu al cas Movilma, sobre presumptes irregularitats per part de
l’Ajuntament de Barcelona en l’adjudicació d’obres a aquesta empresa
fundada per un regidor socialista.
La consultora Europraxis va estar participada per Josep Pujol fins el
31 de desembre de 2001 i el fill del president va seguir com a executiu
d’aquesta firma un cop l’empresa Indra, present a Barcelona des del
1998, va comprar-la, l’abril del 2001. Determinats concursos públics
guanyats per Indra després d’haver adquirit Europraxis (el juliol de
2001, va aconseguir un contracte per modernitzar la gestió tributària de
la Generalitat per valor de 13,8 milions d’euros) i determinades
privatitzacions promogudes pel Govern català i guanyades per empreses
assessorades per Europraxis (el cas de la compra de l’empresa de
telecomunicacions Al-Pi per part de Uni-2, de France Telécom) van
generar polèmica periodística i parlamentària al llarg de 2002. D’altra
banda, PSC, ICV i ERC també van demanar, el març de 2002, que s’esclarís
el paper jugat per dos fills del president català en el tancament de la
planta instal·lada a Cervera de la multinacional Lear Corporation,
especialitzada en fabricació de sistemes de cable per l’automòbil. Es
dóna la circumstància que Europraxis va assessorar la companyia
nord-americana a l’hora de procedir a aquest tancament, un més dels que
Lear havia previst a Europa. A l’altra banda del conflicte, des de la
conselleria d’Indústria, competent en l’assumpte, hi havia un altre
Pujol Ferrusola, l’Oriol, el fill del president que ocupa el càrrec de
secretari general d’aquest departament. Per acabar de complicar el cas,
l’oposició va treure a la superfície una altra dada: l’empresa
contractada per Lear per conduir l’estratègia de comunicació del
conflicte era Tinkle Consultants S.L., firma que havia treballat o
treballava per la mateixa conselleria d’Indústria i les conselleries
d’Economia i Universitats (amb projectes per un valor total de 278.674
euros), a més de fer-ho regularment per l’Oficina de Comunicació del
conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas.
D’altra banda, Europraxis va treballar també per La Seda de
Barcelona, empresa que la Generalitat va tutelar després d’una forta
crisi. La consultora de Josep Pujol va assessorar, entre 1994 i 1995, la
constitució del holding La Seda i la segregació de l’empresa filial
Catalana de Polímeros. Aquesta reorganització va comportar la compra
d’Hispano Química S.A., empresa de la qual Jordi Pujol Ferrusola va ser
nomenat conseller. La Seda ha estat un lloc privilegiat de trobada i
creació de xarxa d’amistats de la generació que rep el relleu
pujolista. Entre 1993 i 1995, Artur Mas (llavors era president del grup
municipal de CiU a l’Ajuntament de Barcelona), Jordi Vilajoana (en
aquella època al capdavant de l’agència de publicitat TiempoBBDO) i
Carles Vilarrubí (dedicat a diversos negocis) van ser membres del
consell d’administració de la Seda, a instàncies de Rafael Español,
president executiu de l’empresa, que s’hi va incorporar per revifar-la
el 1993, provinent d’Aiscondel, firma que va reconduir en els difícils
anys 80. La crisi de la Seda havia esclatat amb la sortida del grup de
la multinacional Akzo, antic soci majoritari. A més d’homes vinculats al
nacionalisme, Español va portar al consell d’administració socialistes
com l’ex ministre Joan Majó. Español també és conseller de Repsol i
d’Endesa designat per la Generalitat.
El 22 d’abril de 2002, Josep Pujol va firmar una llarga carta
oberta a les planes de política de 'La Vanguardia' on va defensar el
dret de la seva empresa a prendre part en concursos oficials convocats
per la Generalitat. Va ser una intervenció pública inusual en algú de la
família Pujol, la primera en què un fill del president s’encarava
directament amb els rumors i acusacions. El seu germà Jordi, a qui han
assenyalat moltíssim més, des de fa anys, com a poc clar a l’hora de
moure’s entre el sector privat, el partit i les institucions, no ha fet
mai res semblant. En canvi ell, el Josep, jugava al contraatac. En
aquest article, Josep Pujol recordava que la seva empresa havia
treballat per a diverses administracions, inclòs l’Ajuntament de
Barcelona i afegia que 'en todos estos años que yo he dedicado
profesionalmente a Europraxis, y ya son ocho, la facturación acumulada
en proyectos relacionados con la Generalitat de Cataluña no ha superado
el 0,25 % del total. [...] Parece ser que hay gente que cree que el
convento es el único lugar para la mujer, y de paso el resto de la
familia, del César. Quizá tengan razón. A lo mejor se tendría que
replantear todo y hacer una ley que regulara las relaciones que han de
tener los hijos de presidente de la Generalitat con la institución que
su padre representa [...] Si lo decidimos, hagamos una ley, pero para
todos. Eso sí que sería una ley, pero entonces alguien debería
indemnizar, obviamente de forma económica, a todo este colectivo
afectado por las actividades políticas de su pariente por el perjuicio
que les crea. [...] Por favor, seamos serios. Yo sé que esta batalla no
tiene realmente nada que ver conmigo ni con mis hermanos. Nosotros somos
sólo un arma cómoda para destrozar a un adversario político, que en
este caso es mi padre y las ideas que él defiende. Por suerte, éste no
es su estilo y nosotros poco a poco ya nos hemos acostumbrado al ataque
fácil y a la zancadilla política de corto recorrido que tantas veces se
ha intentado en nuestro país [...] El presidente de la Generalitat
gestiona, directa o indirectamente, un presupuesto superior a dos
billones de pesetas anuales y lo lleva haciendo desde hace más de veinte
años. Desafortunadamente para sus adversarios, lo ha hecho con
eficiencia y honradez. Estoy muy orgulloso de mi padre y creo que todos
los años que lleva como presidente de los catalanes avalan su honestidad
y dedicación a nuestro país'.
El nom de Pere Pujol Ferrusola (nascut el 1965) també ha estat
envoltat d’alguna polèmica política arran del seu treball a l’empresa
Entorn SL, dedicada a la consultoria mediambiental. L’agost de 1994, es
va saber que Entorn SL havia realitzat dos estudis per encàrrec de la
conselleria de Medi Ambient per un import superior a set milions de
pessetes i d’altres informes, per valor de setanta milions, destinats a
alguns consells comarcals governats per CiU. El quart fill de Pujol
constava com apoderat de la firma Entorn SL, presidida per l’empresari
Carles Sumarroca, un dels fundadors de CDC amb el carnet número 24. Més
endavant, a finals de 1997, alts càrrecs del departament d’Indústria (el
seu germà Oriol encara no treballava en aquesta conselleria) van
confirmar que Pere Pujol Ferrusola feia tasques de consultoria per al
Institut Català d’Energia. A finals de 2002, l’ aleshores nou conseller
de Governació i Relacions Institucionals, Josep Mª Pelegrí, d’UDC, no va
voler informar directament sobre els imports pagats per la Generalitat o
qualsevol dels seus organismes autònoms a l’empresa Entorn SL en els
últims cinc anys, a requeriment del grup socialista al Parlament.
Pelegrí va al·legar que, si superaven les quantitats establertes per
llei, aquests eren encàrrecs que ja figuraven al Diari Oficial de la
Generalitat i que, davant del volum d’informació sol·licitada,
recomanava consultar 'les dades a la secretaria general del Departament
de Medi Ambient, amb concertació de visita prèvia'.
La filla segona del president, Marta Pujol Ferrusola (nascuda el
1959), arquitecte de professió, no s’ha salvat dels rumors i de l’ombra
de la sospita sobre les seves relacions professionals amb
l’administració de la Generalitat i alguns projectes d’obra pública en
què pren part el seu estudi.
Jordi Pujol Ferrusola (nascut el 1958) és el fill gran i el que més
ha exercit i exerceix de fill del patriarca. En determinats ambients
se’l coneix com 'el Júnior' o 'el Nen', i en els cercles dels joves
nacionalistes de la seva quinta l’anomenen 'JPF'. De la taula familiar
dels Pujol-Ferrusola és qui ha generat una llegenda més variada i qui té
un perfil més polèmic i controvertit. El seu nom va saltar amb força
als diaris quan es va produir la crisi entre Pujol i Roca els anys
92-93, com un dels caps principals dels escamots antiroquistes, però la
seva peripècia arrenca de molt abans. És casat amb Mercè Gironès, filla
de Ramon Gironès, militant que ha estat gerent i un dels puntals de
l’agrupació Sarrià-Sant Gervasi de CDC, i va participar en les pugnes
contra Roca l’any 1992.
Un militant respectat de CDC, que coneix des de molt jove el fill
gran de Pujol, explica que 'JPF ha estat sempre algú molt pendent de
l’acceptació i de la benedicció del pare que, d’altra banda, no parava
gaire per casa. A diferència dels germans que van venir després, ell ha
estat marcat molt negativament per l’ombra de la gran figura paterna, no
se n’ha pogut o no ha sabut escapar-ne. Una manera que ha tingut
d’existir ha estat agafar les idees i les actituds del pare i
radicalitzar-les, per fer-se notar-se sota l’ombra de Pujol. Els altres
germans no estan tan lligats a aquesta síndrome. Durant anys, el Júnior
és el més radical de tots, i es llança a fer coses sense pensar-s’ho
gaire. En l’època de l’activisme juvenil era qui més es donava, sempre
en primera fila. Obstinat fins a ser intransigent, el seu caràcter fort,
a vegades molt agressiu, també li ha generat molt problemes i molts
enemics. No és gaire fi en els plantejament, tot ho redueix a blanc o
negre, ell no matisa. Ara, quan vol, també sap ser simpàtic,
engrescador, sap moure la gent. Però el domina el to més xulesc i
altiu'. Essent petits, el Josep, l’Oriol i el Pere s’aliaven contra el
Jordi, per barallar-se units contra el germà gran. Un d’ells recorda
que, ni tots plegats, podien contra el Jordi, que pegava de valent els
seus germans sense contemplacions.
El pes feixuc i omnipresent de la personalitat del pare i líder
va complicar, ben aviat, la vocació pública (qualsevol vocació, de fet)
de Jordi Pujol Ferrusola. Tenir aquell exemple enorme a casa no va
ajudar-lo precisament. Era massa inabastable i mític, no suportava
fàcilment cap intent d’emulació. La reacció d’un altre hagués estat no
assemblar-se gens a Pujol, per afirmar-se des de la distància. Però el
Júnior es va quedar a mig camí, entre la frustració de no ser com el
pare i l’admiració que el portava a voler cridar la seva atenció. Això
l’abocava a fer algunes coses que ell creia que podrien ser semblants a
les del progenitor. El nen que havia anat a visitar el pare a la presó
saragossana de Torrero no sabia com havia de conviure amb la Història i
la Pàtria feta figura. Podia ser polític? Qui se’l prendria seriosament?
Què podia fer? Va provar de fer política convencional, ben jove, dins
del partit del pare.
Jordi Pujol Ferrusola forma part de la colla que, a partir de 1976,
crea les JCDC, antecedent de la JNC, la branca juvenil de CDC. En
aquells temps efervescents políticament i una mica abans, el primogènit
sortia a fer pintades per la nit, en companyia d’alguns amics, com Joan
Oliveras Bagués (que era qui posava el cotxe vell de l’avi per aquelles
aventures), Xavier Capell – fill d’una matrimoni de militants amic dels
Pujol –Ramon Forn, Pere Miró i Felip Puig, que l’any 2002 era conseller
del Govern. Aquest havia coincidit amb el fill de Pujol al Col.legi
Costa i Llobera. Tots dos més Ramon Forn van fer un típic viatge juvenil
en tren per Europa l’any 1975, el de la mort de Franco. A finals de
1976, JPF pretenia ser coordinador de la recent creada JCDC. Hi va haver
algunes picabaralles i, finalment, no se’n va sortir. L’escollit per al
càrrec, al gener de 1977, va ser Joan Oliveras, que anys després es va
significar com a roquista combatiu i més tard va sortir de la política
activa, tot i exercir com un dels impulsors de la Fundació Barcelona i
de la plataforma Catalanisme i Progrés. Després d’aquell assalt
fracassat al comandament d’unes sigles, el fill gran de Pujol es va
distanciar dels joves del partit i va cercar d’altres àmbits des dels
quals moure’s, influir i crear una xarxa de complicitats. Ja tenia clar
que, tot i ser fill del líder, no estava disposat a renunciar al
protagonisme, encara que fos entre la tramoia de la política. Si calien
tramoies, ell seria el millor. El lloc fet a mida per a ell era el GEN.
Nascut el 1982, el GEN va tenir, des del primer moment, una
vocació elitista i allunyada dels partits polítics, inclosa CDC.
L’empremta deixada pel GEN en una part – petita però socialment ben
situada - de dirigents de les últimes generacions del pujolisme, amb
responsabilitats en aquesta etapa final del líder, és perceptible.
Resulta revelador d’una mentalitat anacrònica de part del catalanisme
cultural resistent el fet que, coincidint precisament amb l’arribada de
Pujol a la presidència de la Generalitat (èxit màxim dels qui, al seu
dia, havien passat del 'fer país' al 'fer política'), s’optés per un
replegament nostàlgic de tons místics que volia entroncar explícitament
amb el pujolisme original, primitiu i pur que va tenir en el CC dels
anys seixanta el seu exponent més exemplar.
Aquest procés de regressió està ben detallat en un dels volums de memòries de Josep Espar i Ticó, 'Catalunya sense límits'
(Barcelona: Edicions 62, 2001). L’activista i empresari pelleter ho
evoca de la següent forma: 'L’estroncament del CC, d’aquella manera tan
punxeguda, als inicis dels anys seixanta va representar per a mi i per a
molts un trauma. [...] A mi em semblava claríssim que la sotragada de
consciències que havien representat els sis anys intensos de CC, el
capgirament de les actituds, la represa d’una moral col·lectiva, la
voluntat de ferro d’esmenar els gravíssims errors comesos aquell primer
terç de segle, tot aquell moviment no podia quedar definitivament
cancel·lat. [...] Nosaltres estàvem abocats a omplir dèficits, però ens
quedava subjacent, com he dit, el buit d’una escola de 'geologia', ens
empenyia el desig de fer alguna cosa amb vista a la gent jove que
s’assemblés d’alguna manera a l’antic CC'. Un dels altres motius que
Espar dóna per engegar aquesta iniciativa és el gran impacte que va
causar sobre les seves consciències polítiques el fallit cop d’Estat del
23 de febrer de 1981.
Espar es va posar en contacte amb mossèn Josep Mª Ballarín (vell
conegut tant de la família Pujol com de la família Maragall) i va
comptar també amb el concurs del jesuïta i aleshores director general de
Joventut de la Generalitat Enric Puig - el mateix que té amistat amb la
família Pujol - i Jordi Sales, professor de filosofia i nebot de Joan
Sales, l’editor i autor de la important novel·la sobre la guerra civil 'Incerta glòria'.
Puig i Sales eren de generacions posteriors a la d’Espar, perfectes,
doncs, per fer de pont entre els veterans i els nois i noies que volien
atreure. Espar li va dir a Puig que allò que feia falta era 'com una
nova versió de la Federació de Joves Cristians, com la d’abans de la
guerra, o com una mena de CC, traslladat al moment actual'. Espar – que
comptava també amb Raimon Galí, el gran mestre primerenc de Pujol -
anava pastant un grup que reunís tres generacions: la de la guerra, que
s’allargava amb la seva i que ell anomenava de la resistència; la dels
nascuts després del 36, que coneixien la guerra només per relats dels
grans; i la dels joves 'que teníem al voltant perquè eren els fills de
la gent d’estil CC'. Per aquella mateixa època, Josep Ferrusola i el seu
nebot, Jordi Pujol Ferrusola (que ja feia temps que estava desenganyat
de les joventuts del partit del seu pare), havien anat a veure Espar
'proposant-me de fer diverses accions testimonials'. Aquella visita va
acabar d’inspirar el veterà activista.
El 20 de juny de 1981, al santuari de Queralt, sota l’acollida de
mossèn Ballarín, van néixer 'Els amics de Queralt', embrió del GEN. El
febrer de 1982 és la data del manifest fundacional del GEN, una entitat
on constava, com un dels primers impulsors, Jordi Pujol Ferrusola, que
en seria també un dels seus secretaris. Un dels primers que hi
assistiren també va ser Joaquim Triadú, fill del crític i pedagog Joan
Triadú, que va arribar a conseller de Presidència de Pujol. Triadú, que
va militar al FNC i a ERC abans de fer-ho a CDC, va topar ben aviat amb
el primogènit del president. Es va produir una manca de sintonia
personal entre tots dos que ha arribat fins avui i que, a dir d’alguns,
va influir també en el sobtat final de Triadú en el Govern de la
Generalitat, tot i l’alta valoració que Pujol tenia de la seva feina.
La intervenció que Jordi Sales va fer a la reunió del 20 de juny de 1981 a Queralt donava moltes pistes sobre la mena de programa que aquell grup del catalanisme resistencial que no volia plegar portava al cap. Un programa que volien veure realitzat mitjançant un relleu generacional, fet endogàmicament entre els fills de les elits fidels a la causa, en una exclusiva escola de líders que mantindria la flama sagrada contra tot. Sales feia una contundent llista d’assumptes que calia estudiar, on es feien afirmacions generals que, com a mínim, es prestaven a la polèmica, si més no pel tipus de llenguatge emprat: 'Catalunya no té un moviment obrer autòcton; Catalunya no té cap moviment estudiantil seriós; el món de la cultura globalment està malalt; el món de l’Església globalment està malalt; Les 'elits intel·lectuals' barcelonines tenen mala consciència i són nihilistes; la joventut no és sanament convocada a gairebé res; la inserció de la vida catalana en la crisi de la nostra civilització no és suficientment valorada'. Teòricament, el GEN – que a partir de 1996 es va integrar en la Fundació Relleu – es movia i es mou en el terreny de la pre-política. Durant els anys vuitanta i fins que els seguidors de Miquel Roca van ser liquidats de la direcció de CDC, els membres del GEN no s’estaven de mantenir i difondre un discurs obertament antipolític i anti-partits, que anava especialment en contra de l’ex número dos de Pujol, dels seus homes de confiança, com Josep Caminal, de l’aparell convergent i de les joventuts del partit, els responsables de les quals eren considerats com a 'venuts i "politiqueros"', allunyats de 'l’essència' de l’ideal, pervertits pels càrrecs i les batalles diàries. La reflexió fundacional de Sales marcava la diana sobre la qual, després, els joves – entre els quals Jordi Pujol Ferrusola – havien de disparar. 'El perill espiritual sobre això [el nou treball a l’Administració de la Generalitat] és doble: a) Que en aquesta tasca hi amunteguem massa gent i que els que realment hi treballen estiguin voltats per un nombre de curiosos que destorben, i b) que el lideratge espiritual del país quedi exclusivament en mans de la classe política, cosa que faria de Catalunya un país mal estructurat'. Per acabar de reblar el clau, el manifest de Sales insistia en el caràcter superior, redemptor, del treball del GEN i es marcava, en aquell moment, un horitzó de futur de quinze anys que, casualment, coincidirà després amb l’any 1996, quan se celebra el X Congrés de CDC, en el qual Pujol renova les estructures i posa Pere Esteve i Felip Puig al capdavant de l’equip, tot donant entrada a molts nous quadres joves, que també aterraran a l’administració autonòmica: 'Davant d’aquesta situació cal obrir un segon front de lluita nacionalista. Un front independent de la política diària que podríem anomenar, sense complexos, espiritual. La seva consigna seria 'Catalunya endins' i les seves tasques foren enfortir les nostres conviccions humanistes i 'tornar a sembrar'. El seu ritme no serà el curt termini de l’actualitat politicoperiodística, sinó un treball a quinze anys vista, és a dir, en termes generacionals'.
Molts d’aquells joves triats per fornir el poder del futur sense
embrutar-se en el fang del tortuós camí de la política com a ofici
prosaic, fills tots de la burgesia catalanista resistencial que
s’atribuïa el nucli místic de la nació, van acabar casant-se entre ells,
mantenint l’endogàmia no tan sols ideològica sinó també biològica. Els
matrimonis dins el GEN van visualitzar l’especial concepte de
continuïtat i tradició que tenien els seus promotors, els seus pares. Un
dels nois fundadors del GEN, avui adult, explica que 'jo tenia la
sensació que es feia un intent de control mental, a l’estil del que feia
l’Opus Dei, havíem de dir el que llegíem. Tots érem fills d’algú. Era
una sensació de ser els escollits, de catacumba, de gran missió. Tothom
estava contra nosaltres i els dolents eren tots aquells que estaven fora
del cercle [l’octubre de 1982, Felipe González havia guanyat les
eleccions legislatives per majoria absoluta]. Aquí conec el Jordi Pujol
Ferrusola, que té tics autoritaris, vol manar molt i sap com s’ha de
salvar la pàtria. El Nen era summament primari en els judicis que
emetia. A la vegada, es movia pel GEN com un capatàs, fent el que volia.
Quan, més tard, va començar a venir al GEN l’Oriol, el seu germà, jo
els havia vist discutir davant de tercers. L’Oriol, tot i ser més petit,
retreia al Jordi que aquest fes determinades coses'. Les reunions
ordinàries del GEN es feien al pis que tenia Espar Ticó a la Rambla
Catalunya, sobre la seva botiga de pells 'La Sibèria'. També es feien
excursions i cursos d’estiu. El mateix Pujol va cloure les jornades
estivals del GEN, a Valls, l’estiu de 1982.
Tot i el revestiment místic, el GEN va servir com a banc de
proves polítiques a Jordi Pujol Ferrusola, que a començament dels
noranta va mostrar-se molt actiu dins del partit. A dir d’un antic alt
càrrec de l’aparell, el Júnior 'exerceix una influència extraordinària
sent un militant de base, sense tenir mai cap responsabilitat a
l’estructura de CDC o de la Generalitat, la qual cosa no deixa de ser
una anomalia. En toc cas, ha estat i és útil al seu pare, en
determinades èpoques més que en d’altres. Perquè és resolutiu i eficaç, i
es mou entre molta gent'. Un altre militant destacat apunta que 'els
fills del Pujol, amb el fill gran al capdavant, estan en el millor lloc
de l’únic paraigües que queda i no deixen que ningú es posi a sota'.
Determinats consellers del Govern o dirigents de CDC que, en alguns
moments, han volgut frenar la capacitat de maniobra de Jordi Pujol
Ferrusola – a vegades interpretant ordres tàcites del mateix patriarca -
s’han trobat amb una complexa cadena de resistències molt ben travada i
amb ramificacions que no sempre es podien controlar. 'La seva
circumstància – diu un vell conegut de JPF – és que ha volgut manar
sense donar la cara, perquè si la donava cremava el pare; això l’ha
convertit en un fantasma generador de llegendes, caricatura que ja li ha
anat bé per confondre el terreny del rumor amb el de les seves
operacions reals'.
D’històries impossibles de comprovar documentalment n’hi ha moltes.
Com aquella que s’explica d’algú que tindria una gran semblança física
amb Jordi Pujol Ferrusola i que hauria aparegut oportunament un dia de
1994 en el precís moment de la visita d’uns alts càrrecs de la
Generalitat a un edifici ubicat a la Via Augusta, de Barcelona,
propietat en aquell moment d’una gran companyia multinacional que venia
aquell immoble a un departament del Govern, interessat a unificar en un
sol lloc tots els seus serveis que estaven separats en diversos pisos.
Aquest algú, que – repetim-ho - tindria una gran semblança física amb el
primogènit del president, s’hauria presentat com un intermediari als
directius de la companyia multinacional que volia fer la venda,
òbviament amb un nom que no era precisament el de Jordi Pujol Ferrusola.
Mentre, alguns dels càrrecs de la Generalitat que assistien a la
trobada estaven realment sorpresos per la gran semblança física d’aquest
individu amb un dels fills de Pujol; un individu que havia fet aparició
just abans de tancar el tracte entre les parts, sense que ningú sabés
qui i com l’havia avisat d’aquella reunió oficial entre una institució i
una empresa privada.
D’alguna manera, Jordi Pujol Ferrusola ha assumit, si us plau per
força, el paper de personatge tèrbol oficial de la família i, un cop
s’hi ha trobat, ha tendit a engrandir la seva real presència
subterrània, en un joc on la mateixa influència s’obté de fer creure que
se’n té molta més. Tot un teatre audaç – a vegades certament temerari
fins a extrems insospitats - d’implícits que han convertit aquest fill
de Pujol 'en un especialista – assegura un veterà convergent – en
circular per terrenys perillosos sense que es pugui determinar si
trepitja la línia continua o no, perquè moltes vegades els seus
contactes no són ni legals ni il·legals, senzillament formen part de la
vasta i imprevisible franja d’allò que no està regulat en cap sentit, al
marge d’eventuals judicis ètics que no tindrien cap repercussió
jurídica'. El que ha sí passat en determinats cercles d’empresaris i
industrials, a mesura que s’anava consolidant l’anunci de la jubilació
de Pujol, és un allunyament personal respecte del Nen, en paral·lel a
una demanda repetida de poder comptar amb d’altres interlocutors
oficiosos del món convergent, que oferissin un altre estil, diguem-ne
més fiable dins la discreció habitual, que permetés saber qui rebia què,
i en quina real proporció arribava a destí, sense que durant el camí hi
haguessin estranyes pèrdues injustificades.
El Júnior ha estat i és home polifacètic que ha tastat assumptes
diversos. Per exemple, a mitjans dels vuitanta, el primogènit de Pujol
es va associar amb Pere Esteve – que llavors encara no tenia pes a la
direcció de CDC ni somiava a ser-ne secretari general - per impulsar una
empresa de robòtica i informàtica, anomenada FARC, amb un tercer soci
que tenia contactes amb el Japó. Aquesta col·laboració no va durar gaire
més d’un any. D’altra banda, i com ja hem esmentat abans, des de jove,
Jordi Pujol Ferrusola ha mantingut bona amistat amb el conseller de
Política Territorial i Obres Públiques, Felip Puig, i amb un dels
germans d’aquest, Jordi Puig, amb qui té vincles professionals.
Segueix.....
Pujol i els seus fills "La mala consciència". 
